Ness
per en 1 Maig 2011
463 Vistes

13 de novembre de 1999.

Ahir em va despertar una urpada de dolor punxant al peu, només en obrir els ulls (no era la mateixa sensació de sorpresa agradable, després de dormir una barbaritat de temps, 40 crec, que va tenir en Leopold va obrir els ulls en el seu llit de psiquiàtric...) sinó, tot el contrari.

Estava allà estirada en un llit a la sala del post-operatori, amb una pinsa que em controlava els batecs...

A mà dreta hi vaig veure un passadís on encara hi circulava gent...

Vaig obrir els ulls....i el vaig veure, alt i gros, encara amb el vestit de treball i les mans acabades de netejar:

T'HE FET UN PEU NOU!!! va exclamar emfàtic!

Estava content. Tot morenet per la dèria de rostir-se a l'UVA.

Menys jo.

Després de contemplar la seva alegria em van dur a l'habitació. No vaig notar res de tant mal com em feia.

Em van canviar de llit, tal com se sol veure a les sèries de metges i em vaig desmaiar.

Vaig sentir una infermera que deia:

"S'ha desmaiat sense perdre la consciència...".

Mal i més mal... (hauria preferit no despertar, perquè el pitjor encara estava per venir: La inconsciència sempre és bona: no t'adones de res i, en canvi, quan estàs conscient, ho veus amb uns altres ulls: els ulls de la Tragèdia!).

Abans de que marxés la infermera em va dir, tot animant-me:

"Com més nerviosa estiguis més mal et farà!" (Volia dir: Si et fa mal més nerviosa et posaràs!).


Publicat a: Personal
Sigues el primer a qui li agrada això.