20 de setembre de 1999.
Un dia odiós.
Començava el dolor no escrit en el guió que em va ometre.
Aquell dia vaig tenir "admiradors" estrangers. Un noi i una noia alemanys. Comprensius i amb molta deferència.
Educats i compassius.
En R. va treure tot la seva "creguditis aguda" ensenyant-los un aparell que havia estat regalat per un institut tecnològic valencià, especialitzar en ortopèdia. A ell no! sinó a l'hospital on operava. A sobre, va tenir la barra de fer evident la superioritat "espanyola" -perquè per a ell, catalunya i València són extensions més d'aquesta taràntura, anomenada Ecspanya-. "És que ells, a Alemanya no ho tenen!".
Amb una retòrica anglesa, fa ostentació de quins procediments opratoris usaria. A mi m'ho va explicar molt per sobre, per tal de fer-ne via: Treure-se'm del damunt.
Ell estava equivocat. El meu peu no era de plastilina, ni de fang. No me'l podia moure com si fos un rubicub...i vaig cridar. Els nois alemanys, van fer cara d'ho sento, però en R. va mostrar-me la cara de més indiferent menyspreu.
