La veritable història de "José Martí".
Així era tal com ho escrivia l'oncle del meu pare, però, tal com era la seva germana, i mare del peu pare, la Dolors Martí Morera, ella ho hauria escrit en català: Josep.
Aquest senyor va morir, segons unes informacions dites molt fluixet, dintre d'un cinema X. Ell era diabètic i, encara recordo quan venia a casa i es prenia un cafè. Ja teníem la sacarina a punt. També li agradava molt el verd i el picant i, se suposa que en un moment d'eufòria, va anar al cinema a divertir-se i s'hi va quedar. Hom pensa que va ser una mort "dolça".
Ell era del morro fort. es creia totes les bajanades que deien dels socialistes: eren d'esquerres.
També, en deia d'altres que, si ara visqués se'n tornaria a la tomba pitant perquè no voldria reconèixer res del què diuen certs llibres. Parlant-ne amb el meu germà, sempre recordem les seves ximpleries apreses com un lloro: Si la URSS estaven com estaven era culpa de la CIA i el Vaticà. El que no va poder saber perquè es va morir molts anys abans no sortís un llibre sobre les experiències d'uns metges allà, a la URSS, que deien tot el contrari: Si hi vivien malament era per culpa d'Stalin. Fins i tot, una de les màximes de la nomenclatura, la mare del Mercadé, assassí de Trostki, havia afirmat que "Com era que tant de temps s'havien cregut tota aquella mentida!".
"Que tenen a veure els collons amb el rosari", deia i, jo li vaig contestar: QUE TENEN BOLES.