Dimecres 24 de novembre de 1999.
Hem arribat a un quart de dues a l’habitació.
La molt capulla de la Maribel ha consentit que ma mare em dugués amb la cadira de rodes, ella que no podia ni sabia com dur-m’hi! La molt mala peça ha preferit dur la carpeta metàl·lica de la HC que no pas la cadira de rodes, la molt senyora!. Jo li he dit: “si vols t’ho porto jo, això!”, però es veu que no m’ha volgut entendre.
A l’habitació ja m’havien posat el dinar sobre la taula, només calia obrir la tapa i començar a endrapar!.
Això mateix he fet.
En solitud, m’he desfet en llàgrimes.
Havia d’esbravar-me després de tanta tensió, necessitava un tub d’escapament...
He plorat bastant. Estava desfeta!!!!.
Un cop alleugerida de tot el pes del què m’ha portat el dia intens, he començat a dinar:
Patates amb suc de tomàquet i pebrot, pèsols i mongetes tendres.
Conill amb bolets i ceba –que no m’ho he pogut acabar.
I raïm.
Un cop ha tornat ma mare de dinar, hem comentat la jornada i ens hem acabat els bombons de l’Assumpta.
Jo he llegit fins les 6 p.m., hora en què m’he acabat el llibre que em va regalar la Mercè.
El último judío de Noach Gordon: feia 3 mesos que havia acabat de sortir!!
M’ha agradat força, però el final m’ha decebut bastant.