login
Inicia sessió

register
Registra't

Rocherades

Mala Sor(t)

Dimcres 8 de desembre de 1999.

Avui he somniat a Sor Pilar, una bruixa de calibre (una monja de planta que em va amenaçar de treure'm els calmants si no menjava). Era una mala Sor(t).

Era xarnega, com la majoria del personal.

L'he somniat en el seu hàbitat, fotent bronques a tort i a dret. També he somniat a la Montse M.

Estava a l'hospital a la meva habitació 324. era de nit i la cambra estava en penombra, amb el llum general; la claror s'escampava pel sostre i difuminava l'ambient. -En el comandament, aquest llum era la tecla groga després del timbre, de color vermell-.

Del passadís hi pujava foscor total. Amb mi, hi havia, sorprenentment, la Montse M. De sobte, la porta s'obre i entra emprenyada la Sor(t) dels collons, Pilar: "Quiero hablar con vosotras". I desapareix. "Per què voldrà parlar amb nosaltres, què hem fet?". LLavors, nosaltres l'anem a trobar... Estava en un sala blanca com les bates de les infermeres. Aquestes estaven assegudes en unes taules rodones. Tot molt il·luminat. la dona, estava indignada amb mi, es veu... -igual que aquell dia que em va amenaçar-. Veia totes les infermeres, només els contorns, els rostres no: La Maria, Carme; les rentaculs: Carmen, Maite, Pilar, Trini, Lluïsa.... Després de donar vàries voltes sobre el tema, m'he despertat!

Comentaris (0)26-12-2011 19:02:59ONÍRICA

Si ho sabés l'Elvira...

Dimarts 7 de desembre de 1999.

Demà farà 10 ANYS de la voladura de 6 txakurrak a SABADELL. Quan en J.F.E.U. va aparcar en doble fila i quan va fer detonar la càrrega en el moment que passava el furgó que anava a la feina al Camp de la Nova Creu Alta. El furgó va passar arran i aquest arran en van perdre 6. (avui dia encara no han cobrat les indemnitzacions...).

Quatre vidres trencats (inclosos els de casa la Rosaura) i desperfectes, entre ells, alguns ferits. Qui va trucar fent la reivindicació de l'acció va demanar disculpes pels ferits, tot desitjant una prompta recuperació. (Per cert, els terroristes palestins, han demanat disculpes pels ferits qua han ocasionat?).

En aquells dies posteriors, el meu gran desig era poder-me'ls haver trobat al tren, a l'autobús, parlar amistosament...però no va ser així.

També vaig saber la fòbia policial que es respirava: A prop de l'Institut van trobar un cotxe abandonat i de seguida, un home -xarnego- que passava per allà, va avisar a la policia. Ui, quina por.... D'altra banda, vaig saber per les meves companyes que els Nazis de l'institut em volien linxar. Però no va passar res ja que es van xivar als profes i ells em van protegir!, tot i que alguna porfessora com l'Elvira F. era partidària de suspendre'm només per la manera que pensava. (Doctrina Logse: si un professor descobreix que un alumne bo està a favor d'aconseguir la independència a través de mitjans de la lluita armada, s'aconsella suspendre'l com a mesura de pressió -o xantatge-. No aplicable a l'ultra dreta ni als atemptats dels palestins!). (Poc s'ho pensa l'Elvira aquesta la fortuna crítica d'alguns dels seus col·legues, com a docent....).

Comentaris (0)26-12-2011 18:42:44REFLEXIONS

Ineptes!

Dilluns 6 de desembre de 1999.

Fa un parell de dies que el Planeta MART està silenciós. El poc "aire" que deien que hi havia i llur soroll s'han esvaït.

UN ALTRE FRACÀS!.

Me n'alegro. És allò que es mereixien. què es pensen que poden fer realitat els seus somnis infantils i alhora imperialistes de trobar aigua i soroll a Mart?

Els micros han emmudit. Perfecte! En comptes de fer volar coloms a l'espai millor que es quedin tocant de peus a terra! Amb la gent que ho necessita...

Van dir que, a part dels ERRORS ESPACIALS, també n'hi han de mèdics! Aquest darrer és el segon en causes de mortalitat als EEUU. Ara entenc perquè la noia de Miami no sabia què era el PERONÉ!.

No m'agradaria que m'operessin als EEUU. Deia en Ramon Rovira que una de les causes de mortalitat era perquè no són a temps de descobrir quina malaltia tens a temps o saber-ne fer el diagnòstic i receptar els medicaments adequats (amb la Vurra no cal sortir a fora...), sobretot aquells relacionats amb el càncer.

Segur que hi deu haver alguna màfia relacionada amb les empreses de medicaments i, un gran interès per sobre el mèdic, de folrar-se econòmicament. segons en Josep Maria Solé i Sabaté, una vegada que havia anat als EEUU s'havia trencat un dit i li feien moltes proves que no tenien per propòsit curar-lo: RX al tòrax, cardiogrames, etc. "Ep, nois que només m'he treencat un dit, per què tot plegat?" Molt fàcil: allà TOT ÉS PRIVAT.

Suposo que els títols es deuen donar com a xurros. De tant en tant n'hi deu haver un de bo i la resta, merda!

Comentaris (0)25-12-2011 21:45:05REFLEXIONS

Guix II

Diumenge 5 de desembre de 1999.

Avui he tingut un altre somni o malson.

Avui he tingut un somni BESTIAL de tan real. El podríem anomenar Guix II.

Si ahir el guix se'm desfeia regalimant aigua blanca, avui, el guix em relliscava del peu, com qui li cau la bena dels ulls. Em desesperava. Oh, el guix m'ha caigut, què faré ara?, on aniré a trobar un metge, en un diumenge?. Dintre un altre somni, com dir, dintre del mirall, feia anar els dits i notava, evidentment, que el guix ja no hi era.

Quan m'he despertat aquest matí he mogut els dits per comprovar si portava el guix. Evidentment!

Veritablement, el guix em preocupa!

L'únic responsable? Rochy!

Comentaris (0)25-12-2011 21:27:28ONÍRICA

Oxímoron

Dissabte 4 de desembre de 1999.

Avui fa 7 mesos de la carta del Bibi i del Conseller del Primer Minestre pels afers de la Diàspora.

I també avui, el 1er somni pre-visita. Tot ben barrejat: Oxímoron...

El guix se m'estava estovant. Era el dia 10-12-99.

Em trobava dintre de la consulta -hi havia aquella infermera que no sabia què era posar el fil a l'agulla i l'he somniada tal com era-. I el rostre del Rochy? Ho he intentat. Fins i tot en els somnis no el veig, només l'esquena, les mans, els dits, l'enorme cos, les ulleres, els cabells, la bata...

M'havia de canviar el guix i tot l'ambient era blanc com a Sant Rafael, a més, era un lloc força gran. A sobre de la seva taula hi havia pastes seques i n'estava menjant. Després ha entrat una infermera jove i m'ha pres la tensió arterial -semblants a les noies de pràctiques de St. Rafael-. No li he vist la cara. Hi havia molta llum. M'han fet estirar i jo estava molt espantada. El guix era moll, queia aigua blanca.

Després he vist el carrer d'en Font i la Carretera de Barcelona -allà on hi havia una farmàcia- en el seu lloc, ara hi ha una xurreria. (De la mateixa manera que la sabateria del carrer d'en Font hi havia una altra xurreria).

Llavors vaig amb el Joel cap a la Carretera de Barcelona/Terrassa, prop del carrer de St. Ferran, on hi havia una zona científica, una mena de laboratori per poder veure sentir les "novetats" sobre Mart. Era una cabina tancada, però les primeres portes es podien obrir i l'última, no. Estava tancada en pany i calu. les portes eren fosques: verd, blau i negre... L'ambient del carrer era núvol llis blanquinós... De sobte se m'apareix, a trossos en Rochy i l'ambulatori...

Em costa molt de visualitzar el seu rostre. Ni les vegades que me l'he mirat reiteradament mentre em curava o mentre intentava demanar-li explicacions, amb aquells ulls tan penetrants que té, darrera del vidres de les ulleres. No em queda ni el seu abellidor somriure. RES!

Què hauria de dir, que m'agrada? NO!, és massa sec, però té una veu.... CALMA TOTAL.

Comentaris (0)25-12-2011 21:14:00ONÍRICA

Excuses

Dimecres 1 de desembre de 1999.

Ahir va fer 2 anys que el nin Marià Carbonell va fer una conferència a Sant Benet de Bages. Jo hi vaig anar amb les "Martes". Quin canvi, ara! La d'Artés ja fa temps que no em parla després d'haver anat amb la "monja" i ex alumna de Les Alzines, una escola de l'Opus Dei... Em ttroben inferior, elles que són tan intel·ligents! I cristianes...

L'altra Marta, només em truca per pavonejar-se: "Saps què Noemí, he estat treballant tot l'estiu i, tu no?...Ah, la feine me la va buscar mon pare -amb accent exagerat de Lleida-. No sé si m'escriurà una postal de nadal. Igualment de la Bitry, l'any passat no va dir res.

Millor, així només escriuré a la súper mandrosa nº 1, l'Olga. O la Laura..quina altra, aquesta! Molt cristiana....Carca. Són d'aquelles que quan els demanes un favor qualsevol et dónen mil excuses i se't giren d'esquena.

L'altra, la Montse de Súria que l'any passat no em va escriure almenys em va el per què. les altres, en canvi, han anat amb enganys, dient que si que havien tirat les postals quan en realitat res de res.

Ahir vaig veure "malalts de tele". la primera part van fer conya del nou govern del Pujol i també, totes les collonades de la setmana: les accions de "Terra"; l'efecte 2000 -errors de la Montse Jané: en comptes de dir 31 de desembre va dir, 31 de gener-. O la sra. Catedràtica en geografia Julia Valdecasas (morta per una malaltia degenerativa) que va dir que la capital d'Àustria era Sidney...

Cap allà a dos quarts de 6 ha trucat, per fi!, la Núria de Rehabilitació. hem estat xerrant durant 10 minuts. M'ha dit que potser vindria la setmana que ve. M'ha explicat que ha estat a la Vall d'Hebron per unes proves sobre el refluxe gàstric, per comprovar-li el Ph, ja que fa molt de temps pateix d'afonia i, que havia anat a molts especialistes i no li havien trobat res -especialistes de la Medicina Privada!-. Ni ara, saben què podia ser.

Li he parlat del Nolotil -Metamizol- i m'ha avisat que era un medicament molt fort i que anés en compte amb l'estómac!

Tot continua igual. Mal al peu, avorriment. Em deleixo per sentir noves...

Comentaris (0)25-12-2011 20:38:17RECUPERACIÓ

No sóc espanyol...a

Divendre 26 de novembre de 1999.

Aquesta tarda la trobo llarga i avorrida.

M'he acabat l'entrevista a Joel Joan i està força bé. Ara he començat el nostre paisà sabadellenc, Francesc Bellmunt. Crec que l'única pel·lícula que he vist d'ell, sencera, és la quinta del porro, per cert boníssima en caricaturitzar la imbecilitat dels militars espanyols amb frases mítiques com: l'animal del coronel. que fins que no el veies et pensaven que el Coronel era un animal....No, el seu cavall!

L'entrevista, doncs, es basa en el cinema català. Explica que per la resta dels espanyols t'etiqueten de "nacionalista" quan fas cinema en llengua catalana (i no cal dir si el parles normalment....).

No he pogut continuar perquè l'esquena em feia mal.

Comentaris (0)25-12-2011 20:08:24RECUPERACIÓ

"...Estaven bones!"

Divendres 26 de novembre de 1999.

El Joel es va estar a Santa Fe (Taulí), tota la nit en observació; aquest matí, en Joan i el meu pare l'han anat a cercar.

Es trobava dèbil.

Ahir es va "desmaiar" per les immediacions de la Plaça de Sant Jaume (Sabadell). Es va mig enterbolir i va perdre el coneixement.

Quan van trucar, encara estava insconscient. Al despertar-se, no recordava res: AMNÈSIA.

Ens ha fet un relat a trompades ja que no recorda ben bé com va anar tot; a trossos. Per exemple, no recorda quan el van recollir amb l'ambulància. quan es va despertar: no sabia on era, ni què havia passat, què havia menjat i on anava. Va haver de fer memòria per poder lligar caps.

Ha dit que el metge que el va atendre, per sort era català -insular-, que era molt amable i explicatiu (igual que el Rochy)...

Ara està assegut a prop de la taula i té son.

S'ha canviat de pantalons tacats de vòmits; va vomitar vàries vegades.

De santa Fe (Taulí) han de trucar per dir-li quin dia té hora amb el neuròleg. S'espera que sigui aviat.

Allà va convulsar dues vegades.

Quan el pare va arribar ahir de l'hospital, ja va dir que el Joel es trobava millor.

"Les infermeres estaven bones!". Això és un bon senyal.

Aquesta nit he dormit a trompades. Em despertava cada vegada que el peu em feia mal.

Rochy, què em vas fer?

Comentaris (0)21-12-2011 21:33:37REFLEXIONS

Comitiali morbo bi correptus est

Dijous 25 de novembre de 1999.

En va passar una!!!

Mentre acabava d’escriure les darreres vivències, cap allà a les 9 del vespre han trucat de l’Hospital de Sabadell: havien portat el Joel a Emergències. Havia sofert un desmai...

Ma mare s’ha atribolat molt i li ho ha comentat al pare que acabava d’arribar. Ell se n’ha anat volant!

Un pèl més assossegada, ha pensat a trucar un dels seus cosins –el que va venir a veure’m el dia que va nevar-. Hi anirà. Més tard ha trucat informant a la mare que el Joel havia patit un atac epilèptic. Aleshores he recordat una cosa que m’ha dit el meu germà a l’hora de dinar: “Malgrat que he begut poc vi, em trobo enterbolit” (sort que no ha agafat el cotxe, perquè sinó...). Al cap d’una estona ha trucat el pare dient que havia repetit l’atac. En total dos! Comitiali morbo bi correptus est. Ara són les 9:45 i el Joan ha vingut a buscar ma mare per dur-la a l’Hospital. Està desfeta! I jo, sola i nerviosa.

Comentaris (0)18-11-2011 23:29:37REFLEXIONS

Interrogatori

Això està fora del fil cronològic....

Dimecres 24 de novembre de 1999.

Al Rochy, com tota la majoria de professionals liberals, és a dir, Metges, se’ls veu fàcilment el llautó -nacional.

A tots, els surt la bena espanyola, tret dels ho són de debò. (casos ben coneguts per mi!).

N’hi alguns que volen ser simpàtics i intenten empatitzar amb tu, dient-me que són d’allò ben catalanistes –sobretot si duus alguna xapeta que ho indiqui.

D’altres com en el malaurat Marco, ja se’t treuen de sobre dient que ells no els agrada les imposicions, quan de fet, ja imposen quan parlen en castellà, etc.

En Rochy, va ser diferent.

Com que m’havia d’esperar vaig intentar “lligar” amb el noi de Madrid.

- Fa gaire temps que estàs a Catalunya?

- Un par de semanas.

- Doncs hauràs d’aprendre el català!

I surt en Rochy com si l’haguessin ofès i..

- Està de pas!

- Bé, doncs així no cal, oi?...i em va entendre perfectament!!!

Per ser a Catalunya “un par de semanas” trobo que em va entendre perfectament. N’hi ha d’altres que fa més de 50 anys i encara diuen: Cómo? Ej que no entiendo...

Comentaris (0)18-11-2011 22:23:38REFLEXIONS

Darrers batecs

Dijous 25 de novembre de 1999.

He tingut un pressentiment i s’ha complert. En Rochy no ha vingut!, en lloc seu, un tal Dr. Pons, a 3 de 10 a.m.

A les 12 p.m. hem arribat a casa.

Avui al matí m’he despertat d’hora, he dormit molt malament, he somniat, també malament.

Puntualment, a les 6:30 han vingut a posar-me el termòmetre i, al final els he preguntat, per què tanta temperatura: Si puja gaire la temperatura segur que hi pot haver infecció.

També m’han pres el pols, tot correcte i, la pressió: 9-5. Sempre estic igual. Al vespre, 9-6. M’he acomiadat de les noies de la nit. Però, a l’hora d’anar-me’n no he trobat ningú per dir-los adéu.

Aquest matí he fet el darrer esmorzar i m’he quedat, a mode de record, l’alumini on anava la melmelada i el sobre buit del cafè descafeïnat de bracafé. Me l’ha portat la Carmen Parra, una de les bruixes. Hem comentat sobre el carisma especial del Rochy i jo li he dit que m’agradava el seu perfum... Li ha fet gràcia. També m’ho va reconèixer la Judit, una noia molt simpàtica.

És un àngel fosc com la nit

que amb la seva veu acarona

i em calma el dolor més fort.

M’agrada.

A la Boheme de Puccini,

diu l’ària de Rodolfo:

Ma gèlida manina, la meva dolça fortuna

Ha estat una notte di luna...

La meva dolça fortuna va ser en un dia plujós, un matí de rebrecs de plàstic encarcarat... Pluja.

Quan vaig despertar, prop de les 12:30 del 12-XI ja s’havia produït el miracle, l’executor, el manipulador, l’artista es va deixar veure, com el sol entre els núvols, vestit de verd: casquet, cosset de màniga curta i pantalons...amb aquelles ullerotes de muntura de plàstic –ai las! Quanta enyorança!-

I amb el..”t’he fet un peu NOU!”.

Ara, amb el mal que em fa és una fortuna ingrata, no dolça. Mentre ell apareixia per l’habitació, els pocs segons que no fan ni un sol minut, van ser la meva fortuna més dolça, gairebé un tresor que s’ha evaporat a través de l’oblit i el pas del temps. Homes!

Després d’esmorzar, m’he rentat a corre-cuita i m’he assegut a la cadira de sempre. M’he vestit i he comprovat que la faldilla que duia el dia de l’ingrés ja no me la podia cordar. Què podia voler dir?

Ha estat una estona molt llarga. Estava esperant el moment però el moment no venia –fins i tot m’ha semblat sentir-lo, però va ser endebades-.

A les 9:45 ha vingut la Carme i un altre doctor: el Dr. Pons. Un home baixet amb bigoti, molt agradable. Jo tota confosa i plena de preguntes, no he gosat preguntar per por que no sabés res. En Rochy, això sí, estava visitant a baix.

Com que la codeïna enganxa, m’ha receptat Nolotil càpsules. Molt fort, l’antiinflamatori....

Comentaris (0)17-11-2011 21:11:28DIA D

Vidres trencats.

Dimecres 24 de novembre de 1999.

A les 6,55 p.m. ha vingut la Verònica, infermera en pràctiques a donar-me la darrera anticoagulant.

Gaudeix que és la darrera!”.

Li he comentat que estava cabrejada pel tracte rebut d’una infermera de guixos i que li comentaria demà al Rochy...

M’ha dit que vindria a acomiadar-se, però no ha vingut.

Demà marxarem entre 10 i 11 del matí; 14 dies ingressada, no seran 15.

El peu m’ha fet mal aquesta tarda –quina novetat!. Ara són les 10:00 p.m. i em fa mal.

Sembla com si a la planta hi portés pedretes i a les ferides, vidres trencats. Em fa molt mal i tinc ganes de veure el Dr. R. R. V. Més conegut per Rochy.

Comentaris (0)17-11-2011 20:14:08DIA D

Reacció a l'estrès.

Dimecres 24 de novembre de 1999.

Hem arribat a un quart de dues a l’habitació.

La molt capulla de la Maribel ha consentit que ma mare em dugués amb la cadira de rodes, ella que no podia ni sabia com dur-m’hi! La molt mala peça ha preferit dur la carpeta metàl·lica de la HC que no pas la cadira de rodes, la molt senyora!. Jo li he dit: “si vols t’ho porto jo, això!”, però es veu que no m’ha volgut entendre.

A l’habitació ja m’havien posat el dinar sobre la taula, només calia obrir la tapa i començar a endrapar!.

Això mateix he fet.

En solitud, m’he desfet en llàgrimes.

Havia d’esbravar-me després de tanta tensió, necessitava un tub d’escapament...

He plorat bastant. Estava desfeta!!!!.

Un cop alleugerida de tot el pes del què m’ha portat el dia intens, he començat a dinar:

Patates amb suc de tomàquet i pebrot, pèsols i mongetes tendres.

Conill amb bolets i ceba –que no m’ho he pogut acabar.

I raïm.

Un cop ha tornat ma mare de dinar, hem comentat la jornada i ens hem acabat els bombons de l’Assumpta.

Jo he llegit fins les 6 p.m., hora en què m’he acabat el llibre que em va regalar la Mercè.

El último judío de Noach Gordon: feia 3 mesos que havia acabat de sortir!!

M’ha agradat força, però el final m’ha decebut bastant.

Comentaris (0)17-11-2011 19:55:32DIA D

Empeny tan com puguis...!

Dimecres 24 de novembre de 1999.

Estira’t, que estàs molt tensa”. No m’ha deixat mirar res. Tot i així, obrint el guix, he fet els primers crits. Estava molt nerviosa i ell per deixar-me feta un nyap emocionalment, ha deixat caure: “Això dels nervis no pot ser. És molt preocupant. haurem de donar-te hora al metge dels nervis perquè et recepti quelcom...”.

Després de serrar-me el guix ha vingut la tortura xina: Les grapes de les ferides, tres en total. Malgrat tot encara estava un pèl inflat i el peu semblava ben bé obra del Dr. Frankenstein.

Torn de preguntes:

1. La muntanyeta que em feia sobre el peu, desapareixerà?

-Sí, ha estat gràcies en haver-te’l girat.

2. Aquests dies m’ha fet mal a la cama, a la part de fora, què m’hi va fer?

-Et vaig treure un tros d’os per fer-te una falca entre articulacions (més fresc que una rosa: el “Carnisser de Sant Rafael”).

3. Com em quedarà el peu, més petit o més gros?

-Més petit, segurament.

Si m’hagués continuat parlant, de ben segur que m’hauria tranquil·litzat! Avui he descobert, que malgrat sigui un poca-solta, té una veu preciosa i meravellosament dolça.

Iode a discreció i unes gases adhesives a la cama.

1. Llavors m’han posat una capa tova de protecció

2. Una mena de mitja, des del peu fins a dalt de tot de la cama;

3. Una bena bastant transparent al voltant del peu i de la cama

4. Per acabar, el guix.

Mentre em modelava el guix, m’ha agafat el peu i m’ha dit amb vehemència: Empeny tan com puguis contra meu, encara que et faci mal... com que no tenia forces, ha estat ell que s’ha inclinat sobre meu, tot el seu enorme cos sobre el meu peu.. també s’ha queixat que no doblegava prou el genoll...què es pensa, tot no pot ser!


Comentaris (0)17-11-2011 19:16:54DIA D

La serra

Dimecres 24 de novembre de 1999.

Falten 5 minuts per les 14:00 p.m.

Ha estat un matí de nervis. Ahir el vespre vaig anar a dormir amb la incertesa de saber si demà (avui) em donarien o no l’alta. I sí que me l’han donat però amb data de demà.

A tres quarts de dotze m’han baixat. Abans de tot, m’ha portat a la sala de RX per fer-me una placa i saber si tot havia anat segons el previst.

Un cop feta, això sí, ja m’han enfilat a la camilla. Allà hi eren tots: el “madrileny”, la infermera que la setmana passada em va posar el iode i que avui ha dit unes paraules en francès i que no he entès. La infermera que el Dr. Viladot li va parlar en català i, evidentment, el mateix Viladot.

En Rochy estava assegut escrivint, impassible. Amb el braç recolzat a la taula i les ulleres, de muntura de pasta, al seu davant (després vaig deduir que es tractava de l’informe mèdic de la meva operació).

Quan m’ha vist, ha fet la pregunta rutinària: Com estàs? I jo, “Pse”. Ha estat en aquell moment que les paraules que tenia a punt per sortir de la boca, s’han fos i no he gosat dir res més.

Els meus ulls han passat revista a tot allò que tenia al davant. Al fons d’allà on era, hi havia un armari amb vidres transparents –com aquells que hi havia al menjador, molt abans que el pare fes el moble actual-; allà dintre hi havia tot tipus de benes de guix i altres objectes que ja no en recordo què eren...

Al cap de poc, ha vingut una infermera molt eixuta de paraules amb la serra de guixos: “No tinguis por, aquest instrument fa molt soroll, només talla guix...” Amb la manera poc curosa que tenia aquesta paia en tractar els pacients enllitats i com feia anar la serra, a mi no m’ho semblava pas. Del mal que em feia, tremolava i tot. Me’n feia tant que el Rochy va perdre els estreps –cosa molt habitual en ell i en molts traumatòlegs-. Quan van tenir el guix obert, he tingut la sort que el noi de Madrid ha continuat la feina. Quines mans!!! Suaus i fermes, de tacte calent. Eren blanques, de dits proporcionats i ungles ben arrodonides. Quin contrast amb les de la Maribel!!!.

Comentaris (0)17-11-2011 18:38:03DIA D

Pàgines: 123456  <>