login
Inicia sessió

register
Registra't

Rocherades

Sunteta

23 de novembre de 1999.

Era la visita que faltava. No era una visita qualsevol. Era d’aquelles persones que sembla que els arrenquis un queixal cada vegada que els demanes un favor. Jo, era simplement, la cosa. La visita en sí. Un compliment perquè no fos dit. La gran cristiana havia fet acte de presència. Vestida a la darrera moda. Elegant i hipòcrita. A mi sempre m’havia vist com una nena “discapacitada”. Quan era professora de dibuix, a l’institut, em va dir que un cop acabada la carrera que triés havia de fer el CAP perquè aleshores aniria “coixa”. “Ai! Què he dit...perdona no ho volia dir!” Francament, en aquell moment no ho entenia. Després, quan va aprofundir em vaig quedar de pasta de moniato: “Sí, dona, com que camines malament i coixeges...per això t’ho deia...Però, perdona, no et volia ofendre!”. No, què va! Després va anar dient a la resta de professors i, sobretot, els que lligaven amb la seva manera de veure les coses, que jo era una noia molt pobra, que els meus pares no tenien recursos ni per comprar-me roba: va ser així, que una de les profes de música que van ser allà el darrer any, espanyola, em va dir, fluixet i d’amagat, si volia roba de les seves filles. Em vaig quedar...!!!!

Doncs, amb la visita. No va ser una visita premeditada. Va ser una visita de traiem-nos el mort de sobre com més aviat millor. De fet, ella havia anat a veure una editora i, com de passada, va venir. Jo, des del primer moment que ella va posar els peus a l'hospital, era la cosa secundària. Em vaig estar florint durant tota la llarga conversa que va tenir amb ma mare. Jo estava allà, invisible. A mitja visita, van portar el dinar i, jo com si ella no hi fos, vaig començar a endrapar sense gaires ganes. I com una almoina, em va dur una capseta de bombons. Caram, noia, una mica més i no m’hi trobes... Això sí, en sap moltíssim de quedar bé. (D’aquí uns dies trucarésí que ho va fer- i quan siguis a casa, et vindré a veure. Encara l’estic esperant i aquest any, en farà 12!).

Comentaris (0)31-05-2011 19:21:37

Celebracions...

21 de novembre de 1999.

Són les 9:57 a.m. i neva.

És un regal del cel.

Quan a les 9:50 ha vingut la Carme (infermera) m'ha dit:

-T'estàs lliurant d'un fred...!

I jo he pensat i, si neva? Més endavant m'ha semblat veure algun flog i m'he dit: neva? Però no ho havia vist prou clar. Al cap de poc, he tornat a girar la vista al cel i he vist les volves com queien. NEVA!!!! una gran alegria se m'ha instal·lat dintre meu. La mateixa Carme ha dit que havia nevat arran de mar -si neva a Castelldefels que està a 0 metres, a Sabadell, també.

Aquesta nit l'he dormida tota fins a la rutina de les 7 a.m., hora del termòmetre i la pressió. He esmorzat amb normalitat; la rentada habitual també ha estat amb normalitat excepte l'òstia per culpa de la poca maniobralitat dels pals: el guix ha sofert un parell de cops a terra i, això que no m'hi puc arrepenjar.

L'auxiliar que m'ha dut l'esmorzar li ha agradat l'habitació on estava. TOTA SOLA. Si estàs ingressada en un hospital val més que hi estiguis bé i, si a més, estàs en una habitació com aquesta encara més!

Ara neva amb més frorça. La neu comença a quallar. Ja som al migdia.

Abans de dinar ha vingut la Judith mentre jo era al WC. M'ha preguntat si per dinar volia Cava...Francament no l'havia entès prou bé i li he fet repetir:

-Si vols Cava! l'Hospital està de celebracions: avui el Papa ens canonitza el fundador, en Benito Menni...

I tant que en vull...però ha estat una gran decepció. Era dolentíssim. Un semi dolç.

De primer, escudella; l'amanida que mai no es deixen; plat estrella: cabrit amb suc i puré de patata -i el que no han dit era que les boletes petites que hi havien allà flotant era pebre sense moldre!- i de postres, gató de gema/rovell d'ou (en cast. yema quemada) amb nata i una bola de xocolata al damunt. -I el cava-. Això sí que és bo: celebrar que et canonitzin un fundador a base de menjars suculents!

Vegeu-ne una mica d'història: (està en castellà)...

http://www.hospitalarias.org/es/historia

Comentaris (0)29-05-2011 18:19:35

Contrast

De tot una mica.

La dona que ve a netejar l'habitació és molt amable. El pol oposat de les rentaculs. Totes són espanyoles, vull dir, castellanoparlants.

Amb la dona de la neteja, sempre parlem; coses de dones o sobre la família. Està molt contenta de venir a netejar-me l'habitació perquè, a diferència de les espanyoles, jo la tinc impecablement NETA. La pobra no m'entén gaire i jo a ella, tampoc. Malgrat tot, hi ha un ambient de cordialitat. Ens vam acomiadar. D'ella, en tindré un bon record!

En canvi, les rentaculs són molt maleducades. Sembla que pel sol fet de treballar a l'hospital, ja els dóna dret a ser-ne les mestresses i a donar pel cul a la gent que no els cau bé. La Maite, la Pilar i la Carmen. Els caps de setmana, quan venen les visites dels altres ingressats, es nota molt quan hi ha espanyols: Fan molt soroll i, les rentaculs ni s'immuten; llavors, s'inventen qualsevol excusa i s'agafen amb bestieses de poca importància.

De les rentaculs, res de res. Crec que són iguals arreu. Estan clonades de mala llet.

Comentaris (0)16-05-2011 21:41:26

Sant Benito Menni

20 de novembre de 1999.

Cap a les 10:00 ha vingut Sor Consuelo a fer la visita rutinària i preguntar-me com em trobava. Jo li he dit que millor ja que ja m'han tret l'antiinflamatori.

De passada que ha vingut, li he preguntat, com havien trobat l'Hospital, aquelles dones que l'estaven visitant. Ella m'ha contestat -com no podria ser d'una altra manera- que els havia agradat molt.

-Ara han anat cap a Roma...

-Roma?

-Sí, demà el Papa ens canonitza el fundador de l'Hospital: Congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús (Hospital de Sant Rafael), Benito Menni. Si ho vols veure, per la 2 ho retransmeten -va dir tota orgullosa!.

-No m'interessa gaire la religió.

Abans de girar cua, m'ha desitjat que em millori.

Comentaris (0)14-05-2011 14:26:58

Fred de NEU

20 de novembre de 1999.

M'he despertat molt d'hora. Tenia fred.

Tot era molt fosc i tenia pixera (quan era petita, ho vaig dir mentre ma mare comprava en una botiga i, la dona que l'atenia va fer una cara estranya: pixar, vés quina mala educació? I ma mare, li va dir: Sí, pixar! que no ho havies sentit mai, això? és ben correcte!)....

Aquest matí ja m'han tret l'antiinflamatori perquè la infermera de nit ja ho ha vist bé.

La bruixa -Maite- ha vingut a fer el llit, acompanyada de la Pilar -una altra bruixa-. Faltava ben bé un mes per Nadal i ja estaven fent plans de vacances. Caram!.

La Maite estava molt mansa avui. La Maria li devia haver dit alguna cosa! Ara ja no ha aixecat més el "pito", pobra d'ella...

Entre 11:30 i 12:00, ha vingut la tieta Rosita (tia política de ma mare, morta al 2002) i el seu fill Joan (cosí de ma mare) M'han portat una capsa de bombons -Caja Roja- i un sobret amb 5000 pessetes (30 € actuals). La mare ha vingut i m'ha portat pastes seques.

Mentre hi havia la visita "familiar" han mirat per la finestra perquè s'han fixat que del cel queia alguna cosa que no era pluja. En un primer moment pensaven que allò era pol·len -pol·len al mes de novembre, ara sí que és bona; ara s'han invertit les estacions!!!-. Però després han vist que es tractava de NEU. Un núvol portava volves de neu. Ha estat sols un moment. Ara entenia perquè tenia tant de fred, aquest matí!!!

Comentaris (0)14-05-2011 14:13:05

Goldberg ve a sopar

19 de novembre de 1999.

Sopar a les 19:00 p.m.

Avui hi ha bona teca. Amanida que només ensenyen el tomàquet; Consomé de verdures; una truita amb escalivada d'albergínia i pebrot i un flam.

Sempre porto la ràdio al costat. M'avorreixo molt si no escolto música.

Avui, ha vingut en Goldberg a sopar. Vaja, suposo. Semblen aquelles variacions que escrigué Bach per a Goldberg, el clavecinista que les havia d'interpretar al noble.

Llàstima que no em volgués a companyar a l'àpat, els dos n'hauríem gaudit. Donen molt menjar!!! I qui les ha rescatat era un pianista canadenc que es va suïcidar als 50 anys: en Glenn Guld.

Comentaris (2)11-05-2011 19:33:59

El cel vestit de somni

19 de novembre de 1999.

Sortia amb el pare i uns col·legues a fer fotos. El terreny era pla i els camps ja estaven segats i eren d'un groc pàl·lid. Hi havien estructures metàl·liques abandonades (com les sitges enormes que es veuen a les pelis americanes de les grans planures de Arkansas o Texas) i alguna xemeneia. Jo intentava de fer ua composició amb tot allò que havia trobat. Però, quan avançava caminant, se'm perdia el punt de vista. Vaja, que era una foto de molt mal fer.

Quan es va fer de nit, havíme d'anara dormir en una casa d'un col·lega que ens posava a disposició. Estava situada en un poblet petit, quatre cases. A la casa no hi havia ningú i havine dit que els seus ocupants estave a Cambrils (?) A dins, hi havien diferents sacs de dormir de diferents colors clars: verd, groc, ocre, salmó i blau....

Aquest vespre, el cel s'ha vestit de somni. Tots els núvols que cobreixen la terra tenien el mateix to que els del somni. Els núvols cobreixen la terra i, els sacs de dormir, cobreixen el cos. M'he anticipat....

Comentaris (0)11-05-2011 19:25:18ONÍRICA

Coses clares

19 de novembre de 1999.

La infermera Maria m'ha transmès la petició que vaig fer a en Rochy sobre les "passejades/caminades" pel passadís i, ell ha dit:

M'haig de moure fins el cos em digui. Puc aixecar-me, anar al lavabo, treure el cap a mirar el passadís però, de llargues caminades, RES!!

És a dir, que la Maite ja s'ho pot pintar a l'oli. Ella no és doctora, és rentaculs!

Comentaris (0)11-05-2011 19:11:16

Es pot?

19 de novembre de 1999.

Tot el dia esperant l'hora agradable. En Rochy.

Ve sempre com si hagués sortit d'una capsa. Perfumat i ben vestit. Llàstima que sigui tant lleig. Tan gras, tan excessivament bronzejat. (Sor Consuelo, el coneix com "sí, aquel doctor morenito ")... avui portava una camisa blanca, americana i corbata amb casetes de colors. I les ungles ben arranades per no dir, arrodonides...

Ha vingut en mala hora perquè m'ha trobat amb els estris de menjar a les mans. Hora de dinar. Amanida, peix amb suc i bolets, pa...

Ara ja li començo a conèixer la veu. Quan la hi sentit al passadís, ho he deixat tot, he apagat la ràdio -feien una sonata de Beethoven- i el cor m'ha sortit disparat! Com més malament em trobava, fa una setmana, la seva presència em feia de calmant. Ara ja no tant...només quan ell està entre les quatre parets de l'habitació; quan parla, que parla poc; quan somriu, encara més escàs de trobar. És tan sec, tan tranquil, tan ràpid que em fa sentir incòmoda! Si pogués l'hauria retingut indefinidament, l'hauria xuclat talment com ho fa l'energia negra dels forats de l'espai.

M'ha tocat els dits i me'ls ha fet moure i, tot en 15 segons.... No em permet preguntar-li res, el temps se m'escola.

M'ha trobat bé el peu. M'ha dit que la setmana que ve, si tot millora al mateix ritme em donarà l'alta. "Com haig de marxar?"; "en cotxe". El dit petit el tindré bastant temps sense tacte -es veu que devia seccionar el nervi...-. Res greu, segons ell.

Les emocions m'han canviat. D'alegria intensa, a punt d'explotar, a gran tristesa quan ha sortit. La calor és un mal símptoma...

Avui ha vingut amb la Infermera i, abans d'entrar, ha trucat a la porta i ha exclamat:

-Es pot?

I jo emocionada:

-!

Comentaris (0)10-05-2011 17:17:15ROCHERADES

Maite

19 de novembre de 1999.

Avui fa 8 dies de l'operació. Ara són les 9 a.m. Aquesta hora ja m'estaven tallant el peu... Era com una mena d'autòpsia però amb anestèsia.

Avui no m'ha despertat la pluja sinó la rutina del termòmetre.

Ahir em van ficar al llit a les 8 p.m. i la Maite, la propietària de l'hospital, que fa de voluntària rentant culs dels malalts, em va deixar caure una alllau de bronques.

Que no tenia voluntat! Que en comptes de fer-me acompanyar al lavabo pels meus familiars o per les rentaculs, hi havia d'anar tota sola. Que no em podia "deixar" podrir al llit o en una cadira i que havia de caminar.

Ja em dirà com? Hi ha gent que els operen de galindons i sí poden caminar amb els dos peus. Jo ho haig de fer a peu coix. Això no se'n diu caminar. A més, només per per fer quatre saltets de la cadira al lavabo ja em van haver d'obrir el guix!!!

Jo obeeixo al meu metge i si el metge em dóna certes ordres les compliré i no a una vulgar mandada...

Ara en Rochy deu estar operant: els dimarts i divendres són els seus dies de sang...

Avui, quan m'han portat l'esmorzar, ha vingut aquella que es va picar amb ma mare. Es va picar perquè volia tenir raó en una cosa de la qual no en tenia. Fan el llit i, vés a saber per quin misteri, desordenen l'habitació amagant la taula mòbil per la qual s'aguanta el ranxo de cada dia. Va donar l'excusa que les cadires molestaven...potser volia dir, que eren les inútils de sempre que molestaven! No en feien ni una de dreta. Es pa nyo les!

Com la Maite. Maria Teresa.

Jo en coneixia una que....





Comentaris (0)09-05-2011 20:46:38POR

1916

No cal posar data. Tant el 17 com el 18 de novembre, vaig tenir un parell de regals, esperats, això sí.

El del meu pare i el d'una coneguda.

Ambdós regals van ser el mateix.

Colònia 1916.

És la Colònia dels hospitals, de les operacions. El 1982, això sí va ser una sorpresa, em van regalar aquesta colònia de tipus perfum. Em van operar d'estrabisme a l'Hospital de Sant Pau -que en realitat no va servir per a res!-

I aleshores, a l'Hopsital de Sant Rafael de Barcelona, ja en ple coneixement, ja que així ho vaig demanar, també se'm va obsequiar amb la 1916.

M'agrada el seu perfum.

I encara en tinc una de les ampolles, mig plena.

Comentaris (3)08-05-2011 21:06:11

La visita

17 de novembre de 1999.

Cap a les 19:00 va presentar-se a l'habitació la monja Sor Consuelo. Una de les monges que fa el recorregut diari per visitar pacients. Molt educades, això sí. La primera vegada que la vaig veure, només parlava castellà, però ara, ja començava a dir paraules en català.

Sor Consuelo anava acompanyada per dues dones més. Semblaven de fora de l'estat: Sudamericanes, potser.

Visitaven l'hospital.

Jo vaig parlar sempre en català i, un cop van ser fora, van exclamar!

-Anda, pero si habla catalán!!!

Què devien pensar aquelles dones? Que jo era una cosa rara?

No sabien que a Catalunya hi havia una altra llengua que no era la del imperio que mai es ponia el sol?

Comentaris (1)08-05-2011 20:56:41

Frankeinstien

17 de novembre de 1999.

A cures, m'he horroritzat!!

M'he pogut veure el peu, malgrat les indicacions del Rochy eren que m'estirés completament per tal que no pogués veure com estava el pati.

La curiositat d'aquell que estrena sabates noves, era evident. No me n'he pogut estar.

M'he quedat de pasta de moniato. Semblava Frankeinstein. Al peu hi havien 2 cicatrius, a més, no tenia cap forma concreta. Inflat, ple de iode i MOLT ADOLORIT.

Me l'ha desinfectat amb una ració doble d'alcohol i una passada de iode. He sentit lleugerament una certa pudor que emanava dels cosits... Estava a punt de desmaiar-me...però no he fet el numeret.

Comentaris (0)08-05-2011 20:23:58DIA D

Descerebrades

17 de novembre de 1999.

A més de pencar poc i de voler ser més metgesses que el propi metge, a més de tot això, són INÚTILS i amb cervell petit, petit.

De fet, de cervell no en tenen. I jo no podia estar per tot....

Després del canvi de guix, m'han portat de nou a l'habitació. Tota sola, amb una de les cames aixecades i portant poca roba, he agafat fred a les cames. Les he hagut de cridar per l'avisador. Aquí la vocació de les reines del mínim esforç, del treball quan t'ho diuen, mata i, altres romanços. M'han tapat indistintament les dues cames. El guix s'havia d'assecar. Si elles no cauen en coses tan bàsiques, que són les que hi han de caure...

Al cap d'una estona ha vingut la Carme.

-Que no t'han canviat el guix?

-Sí... Per què?

-Doncs com és que està tapat? Sinó li toca l'aire no s'assecarà!!

Comentaris (0)08-05-2011 20:16:12

Exemplar!

17 de novembre de 1999.

Avui, a la sala de cures, hi havien 2 estrangers. Un doctor de Madrid i una noia de Miami.

Allà dins, igual que a les sales d'operacions, hi havia molt bon ambient entre els metges i infermeres: (Rochy i Vialdot).

Un dels Viladot -crec que en són més d'un, pare i fill- porta bigoti, és d'un castany ros i ulls blaus, m'ha deixat estupefacte de tant exemplar! Una infermera xarnega, és a dir, no integrada a la llengua i cultura catalanes malgrat haver nascut a Catalunya, se li ha adreçat al Doctor Viladot. Ell, en comptes de fer el que faria qualsevol persona sense criteri nacional de parlar-li en castellà, SE LI HA ADREÇAT EN CATALÀ!!!!

He obtingut força informació: (El dimecres que ve, si el peu no està inflat, em donaria l'alta. Llavors hauria d'estar 3 setmanes sense posar peu a terra; també, he gosat preguntar-li al Viladot, si hauria de dur plantilles i m'ha confirmat que en general no, però que potser només uns 2 mesos).

En Rochy ha anat al gra: "Tens fotos de quan eres petita en que se't veiés el peu?". No. Tota jo en general, sí, però eren fotos on el peu surt amagadet.

No me n'he sabut estar de dir-li que la "seva presència em reconfortava" i ell, tot inflat ha assegurat que "els metges donaven més seguiritat. Parla fatal!.

-Què tal, com anem?

-Regular.

-I com és això?

-El dit petit no hi tinc tacte...- adreçant-me per educació a la noia estarngera. Com que no veia cap mena de resposta, lli he tornat a explicar i, en Rochy a sortit a la defensiva:

-Ells és de Miami i ell de Madrid. Els has de parlar en castellà, sinó no t'entendran! (A mi no em surt parlar en castellà a Catalunya, m'havia quedat blocada per la sorpresa i, al final, en Rochy els ho ha traduït).

I després en plan de brometa ha sentenciat:

-Els has de parlar en "cristiano" perquè ells no entene el "Polaco"....

-"Cristiano"?, voldràs dir Arameu!, ja que els primers cristians i Jesús mateix no parlaven castellà sinó Arameu. El vaig deixar tant parat que no sabia què dir i, com un disc ratllat, anava repetint que jo els havia de parlar en "cristiano"...

La traca final:

"Si el dimecres que ve, el peu ja no està inflat, et posaré el guix definitiu i, serà aleshores quan et donaré l'alta mèdica. Mentres t'has de quedar aquí..." I el Dr. Viladot ha acabat rematant la brometa: "Home, però no es quedarà pas aquí, en aquest llit, que s'avorriria....!" i en Rochy, somrient tímidament ha dit: "I tant, i tant..."

Comentaris (0)06-05-2011 20:37:56DIA D

Pàgines: 123456  <>