login
Inicia sessió

register
Registra't

Rocherades

"Poc pencaires"

17 de novembre de 1999.

M'han despertat a les 6:30 a.m. pel termòmetre. Tenia molta son però no he aconseguit adormir-me.

Després d'esmorzar i haver fet la rutina matinal, les "poc pencaires" no m'havien posat les cadires per seure i les he hagut de cridar per l'avisador. No m'entenien -eren espanyoles que vivien a Catalunya i havien estudiat aquí en català!-. Llavors han hagut de venir.

Després ha vingut la Carme, una de les infermeres titulars a informar-me que avui vindrien a buscar-me per fer el canvi de guix i fer les primeres cures d'ençà l'operació.

Certament. La Pilar, inútil per naturalesa, ha aparegut amb una cadira de rodes i hem baixat a planta baixa. Ha agafat la carpeta del meu historial i, per treure's feina, me l'ha fet aguantar a mi. Jo, com empesa per una inusitada curiositat, l'he mig obert.

-"No!!!!, no ho pots mirar!!!", m'ha dit aquesta. "Porta-ho, però amb la condició que no ho miris!". (Si que hi havien secrets!, que potser m'hi amagaven alguna cosa?). Però com que la tia, com menys feina millor, ara li venia a posar feina. Els meus ulls no se sabien desenganxar de la prohibició...

-"Mira, ja m'has cansat!!!- I m'ho va prendre dels dits.

Comentaris (0)06-05-2011 20:08:14DIA D

Aire fresc

16 de novembre de 1999.

Si hagués de definir la sensació que tinc quan veig el doctor que m'ha operat, en Rochy, seria el d'aire fresc.

Ve tot perfumat, elegant.

Dóna sensació de benestar i confort. No em fa mal res. No tinc res. però té una pega. S'hi està poc i li has de treure les paraules de la boca. No parla. És mut.

Avui ha vingut ala 13:00 hores tocades. Ha vingut amb un ajudant seu que és zipizot amb unes dents espantosament de conill, castellanoparlant i que va ser qui em va "prendre declaració" el dia 20 de setembre i que el vaig veure a la zona de pre-operatoris.

He estat tant contenta de veure'l que m'he emocionat. "Oh, que bé!!!!, ha vingut" i ell tot seriós m'ha respost: "Jo vinc cada dia" (I una merda. Pots venir cada dia, però no entres a la meva habitació!).

També, m'ha comentat que "no hauré de fer rehabilitació del peu" (és a dir, rehabilitació mecànica en un centre especialitzat com el CERVA); que la meva "rehabilitació serà caminant"....

No s'hi ha quedat ni un minut. 15 segons i llestos.

En vull més!!!!!

Comentaris (0)04-05-2011 20:50:48

Sóc molt nerviosa

15 de novembre de 1999.

I havia de passar!!!

Els meus temors respecte a si havia de "caminar o no" a peu coix s'han acomplert. Evidentment que no! A la matinada entre diumenge i dilluns, uns dolors bestials m'han fet trucar el timbre. Els calmants no em feien res i la cama em bullia.

Ha vingut la infermera de nit i ha decidit serrar-me -he he he- el guix. Ho tenia tot inflamat. Em feia tan de mal que tremolava!

La infermera, que no era tonta, m'ha dit que era una persona molt nerviosa, i que no n'hi havia per tant! Que m'ho havia de fer mirar.

Quina barra!!!!

Comentaris (0)04-05-2011 20:23:25

Clars-i-obscurs

14 de novembre de 1999.

Avui ha vingut una monja de l'Hospital: la Superiora. Es diu Pilar i és una bruixa -no com jo!-. M'ha vingut a amenaçar. Menjo poc i vaig restreta però a ella això no li treu el son. menjar poc, per a ella és més important, perquè si no em dóno ànsia, em treurà els calmants i de moment, només faig règim de calmants. "Si no comes, te quitaremos los calmantes!" ha dit amb cara de mala llet!.

Com vol que tingui gana, si des d'ahir que no he anat de ventre!?. (Al·lèrgia a l'anestèsia)

Al cap d'una estona es presenta una infermera amb un laxant: Duphalac. Des de llavors les coses van funcionar molt bé.

Vaig anar al cap de poca estona i la gana va tornar.

He menjat com una reina. Canelons, amanida, vedella i molta aigua. I per berenar: Suc de fruita i pastes que m'ha portat el pare.

Ara estic tranquil·la. El pare llegeix "jo, no sóc espanyol" i jo escolto la 4a simfonia de Joahannes Brahms.. Reconforta tant com tenir en Rochy perfumat al teu costat.

Dormo poc i malament per culpa de les males posicions al llit. Dormiria tota una setmana amb la son endarrerida.

Comentaris (0)02-05-2011 21:07:39

Sóc bruixa!

13 de novembre de 1999.

Sóc bruixa i ho endevino tot.

En Rochy és un gran improvitzador. 2 Operacions? que va!!!! Una de sola...qui havia de pensar que em marejaria més del compte!?

Sóc bruixa.

Aquell somni ple de dubtes... Jo al mig de dues disputes, entre si o no operació...

Ara es complia parcialment. El Dr. González era partidari de no aixecar-me de la cadira ni fer moviments dels quals se n'haguessin de penedir com el de no caminar a peu coix fins dilluns; mentre que en Rochy, era del parer contrari.. Eixiribir el pacient i treure-li la mandra de sobre! Aixecar-se, anar al lavabo...etc.

Comentaris (2)01-05-2011 23:38:02DIA D

Exercicis

13 de novembre de 1999.

Un cop establerta a l'habitació en companyia dels meus pares i del meu germà, cap al final del migdia, va venir en Mr. R a qui jo, a partir d'ara, anomenaré Rochy.

Anava ben vestit, amb americana, camisa blanca i corbata verda. Morenet i MOLT PERFUMAT.

Va parlar amb un to greu, seriós.

He tingut molta feina!!! i adreçant-se a mi em va dir:

"A partir d'ara hauràs de moure els dits del peu, encara que el peu et faci mal. Fes-ho!".

Es va quedar allà, al meu costat, comprovant com ho feia.

Em feia molt mal i els dits estaven com presos (com la llet amatonada) i era impossible moure'ls.

Comentaris (0)01-05-2011 15:31:17DIA D

"Despertar"

13 de novembre de 1999.

Ahir em va despertar una urpada de dolor punxant al peu, només en obrir els ulls (no era la mateixa sensació de sorpresa agradable, després de dormir una barbaritat de temps, 40 crec, que va tenir en Leopold va obrir els ulls en el seu llit de psiquiàtric...) sinó, tot el contrari.

Estava allà estirada en un llit a la sala del post-operatori, amb una pinsa que em controlava els batecs...

A mà dreta hi vaig veure un passadís on encara hi circulava gent...

Vaig obrir els ulls....i el vaig veure, alt i gros, encara amb el vestit de treball i les mans acabades de netejar:

T'HE FET UN PEU NOU!!! va exclamar emfàtic!

Estava content. Tot morenet per la dèria de rostir-se a l'UVA.

Menys jo.

Després de contemplar la seva alegria em van dur a l'habitació. No vaig notar res de tant mal com em feia.

Em van canviar de llit, tal com se sol veure a les sèries de metges i em vaig desmaiar.

Vaig sentir una infermera que deia:

"S'ha desmaiat sense perdre la consciència...".

Mal i més mal... (hauria preferit no despertar, perquè el pitjor encara estava per venir: La inconsciència sempre és bona: no t'adones de res i, en canvi, quan estàs conscient, ho veus amb uns altres ulls: els ulls de la Tragèdia!).

Abans de que marxés la infermera em va dir, tot animant-me:

"Com més nerviosa estiguis més mal et farà!" (Volia dir: Si et fa mal més nerviosa et posaràs!).


Comentaris (0)01-05-2011 15:22:48DIA D

Operació "distracció"

13 de novembre de 1999.

Ahir va ser el dia més llarg de la meva vida!

A les 10:00 p.m., la infermera de nit em va fer saber que encara érem dia 12 i no 13, tal com em pensava jo mateixa. Encara ha de passar tota la nit?

Va ser una passada. Molt puntuals.

A dos quarts de 9 en punt un camiller em va passar a buscar. Jo, estira en un llit amb rodes em sentia rara. El món voltava damunt meu. "Apa, fins després!", em deia el personal que m'anava trobant pel passadís. No les tenia totes.

La sala d'operacions estava al primer pis. Allà tot allò era optimisme i alegria.

Vaig conèixer l'anestesista. Estava molt nerviosa, però ell em va assossegar. Parlava a poc a poc. Tenia una veu greu, molt dolç i, el cabell era negre i portava un gran bigotàs. Parlàvem de coses que no tenien res a veure amb allò que m'anaven a fer. Els estudis: Història de l'art acabat al febrer. "Ah, caram, jo tinc un germà que va fer tecnologia per total fer classes a instituts!"... I què voldràs fer, tu? Francament no m'ho havia plantejat, però ell em va donar la idea.

Nosaltres estàvem al rebedor; una semi habitació petita, estreta entre portes metàl·liques que no tenien pany i, s'obrien empenyent-les amb els malucs i les mans alçades. Hi havia molt tragí. Hora punta. Dia D.

Sense adonar-me'n, ja m'havien col·locat la via intravenosa. La pregunta encara em cremava al pensament: Com serà l'anestèsia? Ell com si no em sentís, allargava l'interrogant.

Quant peses?

Bona pregunta. Ho havia fet tot, menys pesar-me. "Uns 44,9, aproximadament". "Sí, ja se't nota".

Abans que me'n pogués adonar de res, em va dir la resposta:

Serà anestèsia general... Notaràs que te'n vas lluny, lluny....

Comentaris (2)30-04-2011 14:12:22DIA D

Preparatius

12 de novembre de 1999.

8,5-5. Una pressió rècord!!

Les dutxes de Sant Rafael estan fetes mab el cap. Amb cadira per asseure't en cas de necessitat del malalt. Hi ha un agafador i un timbre per urgències. Igual que al Taulí -Can Pixa, nom popular i escaient-. Hi ha un bordó, una mena d'escala de 2 esglaons i, en comptes de dutxa, hi ha una banyera esquifida.

A les 12:00 a.m. de la nit m'han vingut a dir que m'havia de dutxar cap allà les 7 del matí. No m'hi havia llevat mai aquesta hora!! Ja estaré desperta, igual em despertaran a les 6:30...

Una dutxa calenta relaxa però els meus nervis segueixen iguals que anit. Ferms com roures.

Després de la dutxa reconfortant ha vingut la infermera de la nit i m'ha eniodat la cama. M'ha desitjat sort.

tenia el cap que em ballava una pregunta: l'anestèsia. En R. no me n'havia parlat d'això. Als hospitalets comarcals no fan anestèsia general, sinó epidural, que vol dir que si t'operen els peus, tu no te'ls sentiràs però ho veuràs i ho notaràs tot allò que passi al teu voltant: les pudors, els comentaris, els renecs, els insults, els miquels, etc.

Segons una de les infermeres, va fer una porra dient-me que seria general però lleurega.

Ara està núvol. de fet, la pluja als vidres m'ha despertat: semblava com una mena de rebrec de plàstic, tot plegat. Al final, els homes del temps, ho hauran encertat aquest cop.

Abans que marxessin les infermeres m'han fet entaforar una bata/camisa d'hospital que hi podrien cabre 2 o 3 com jo. M'hi han posat una etiqueta amb el nom, adrreça, nº S.S. i d'historial i, sobretot, el el telèfon d'urgències. Això m'ha espantat molt...Quan ja no hi siguis....

Comentaris (2)29-04-2011 21:29:47DIA D

Tortura

12 de novembre de 1999.

El primer malson pre-operatori.

Haig d'estar 12 hores sense menjar: ja es nota!!!

Venia a veure'm un representant dels serveis secrets israelians. M'oferien una ensaimada ben brossa i empolsinada de sucre, cruixent i torradeta. Me l'havia de menjar; me l'acosto a la boca, però no me la menjo...

Són les normes.

Comentaris (3)29-04-2011 21:09:15ONÍRICA

Habitació 324

11 de novembre de 1999.

Ara estic a l'habitació 324 de Sant Rafael.

He ingressat cap allà a dos quarts de 4 i escaig. TINC UNA HABITACIÓ PER A MI SOLA!!!

Tinc la muntanya a la finestra, emmarcada com si fos un quadre. De nit, hi ha la llum del maquillatge de l'església del Tibidavo. L'única cosa que hi sobra, dintre l'estança és un sant cristu. Clar, és un hospital, sant....

S'acosta el dia.

I les feines de rutina han començat:

M'han resurat els pocs pèls que tenia a la cama dreta -la Teresa em va depilar la setmana passada- i, m'han pres la Pressió Arterial: 7-11. Començo amb nous rècords. Pressió normal, 9-11.

Hi ha hagut les preguntes de rigor: Fumes? -no. Beus? -no. Drogues? -No. Quina religió practicava? -Cap, per evitar riscos....

El sopar, ben d'hora. A les 8 p.m. (Sort que no estava a Alemanya, allà encara van més d'hora!).

Era bo però no me l'he pogut acabar. Tot ben dolcet, com a mi m'agrada.

Amanida escarransida; pollastre (pit grossíssim) amb patates fregides i pa; 4 petits suís, dels que només me n'he menjat 2. Aigua de l'aixeta.

Cap a dos quarts tocats de 9 ha vingut el Joel, però s'hi ha estat poc; i, al mateix temps, m'han injectat un anticoagulant, a la panxa. També, m'han portat un altre coixí perquè l'altre que hi havia, era massa pla.

No tinc son.

Estic molt nerviosa. No tinc rellotge i no sé quina hora és ara.

Tinc un gust estrany a la boca. Gust de sang. Deu ser l'anticoagulant?


Comentaris (0)29-04-2011 20:06:24

Ni Puta Idea

8 de novembre de 1999.

Nervis era l'estat general. Rascant amb les ungles, m'havia fet una nafra al dit anular de la mà dreta

No sabia què em feia.

No entenia res. Tot se'm feia una muntanya de difícil accés. Ho veia tot girat.

Vaig tenir la sorpresa que el meu pobre peu seria la vedet del moment. Ell, el veia curiós, tant que ni jo recordo com el tenia.

15 dies d'estada. I 2 operacions, va dir amb cara de no tenir-ne ni idea. I de fet va ser això!

Era tanta la idea que no hi va haver la visita amb l'anestesista ni cap vacuna antitetànica, fet que anys més tard em van dir, que havia estat un greu error. A TOTES LES OPERACIONS MAJORS, AMB ANESTÈSIA GENERAL, EL MALALT S'HA DE VACUNAR AMB L'ANTITETÀNICA....

Comentaris (0)27-04-2011 21:12:43DIA D

Indiferent menyspreu

20 de setembre de 1999.

Un dia odiós.

Començava el dolor no escrit en el guió que em va ometre.

Aquell dia vaig tenir "admiradors" estrangers. Un noi i una noia alemanys. Comprensius i amb molta deferència.

Educats i compassius.

En R. va treure tot la seva "creguditis aguda" ensenyant-los un aparell que havia estat regalat per un institut tecnològic valencià, especialitzar en ortopèdia. A ell no! sinó a l'hospital on operava. A sobre, va tenir la barra de fer evident la superioritat "espanyola" -perquè per a ell, catalunya i València són extensions més d'aquesta taràntura, anomenada Ecspanya-. "És que ells, a Alemanya no ho tenen!".

Amb una retòrica anglesa, fa ostentació de quins procediments opratoris usaria. A mi m'ho va explicar molt per sobre, per tal de fer-ne via: Treure-se'm del damunt.

Ell estava equivocat. El meu peu no era de plastilina, ni de fang. No me'l podia moure com si fos un rubicub...i vaig cridar. Els nois alemanys, van fer cara d'ho sento, però en R. va mostrar-me la cara de més indiferent menyspreu.

Comentaris (2)27-04-2011 20:59:22

Dates

Qui no les oblida les dates? Són eternes mentre no perdi el senderi.

19 d'octubre de 1999, proves;

8 de novembre de 1999, sessió fotogràfica (una sorpresa).

11 de novembre de 1999, ingrés.

12 de novembre de 1999, dia D.

Comentaris (1)27-04-2011 20:48:06POR

Converses

Un dia qualsevol.

Vaig agafar por.

"Quan ja no hi siguis..."

Ja esperaven que no m'ensortís per fer un canvi de plans...

Després, parlant-ne amb la Teresa m'ho va aclarir:

"No pateixis, dona! Ho devies entendre malament. Quan no hi siguis, endrecerà l'habitació...I la mantindrà més neta del normal. Vol dir això....".

Comentaris (2)27-04-2011 20:44:39POR

Pàgines: 123456  <>