login
Inicia sessió

register
Registra't

Rocherades

Articles de la categoria: DIA D

Explicacions

Divendres 31 de desembre de 1999.

Avui és un dia diferent, estic nerviosa. També tinc la regla, no tinc gana i estic amb la incertesa de si vindrà o no en Rochy.

Sí que hi era!

Ha vingut tard, a dos quarts de quatre i, per tant, jo també he entrat tard, entre 3/4 de 4 i les 4. I a més, encara m'ha fet esperar!

-Què, com anem?

-Molt malament.

-I com és això?.

-Em fa molt mal.

-És del tot normal!

-Encara que se m'adormi?

-Sí. Et faré fer una RX per la setmana que ve i si està bé, et canviaré de guix...

-No me'l treurà, només me'l canviarà?

-Exacte!. Ja camines?

-No. Encara em fa molt mal.

-Ho has d'intentar, encara que te'n faigui. És més, si et fa mal encara has d'intentar-ho més. En altres casos, quan fa mal és mal senyal però en aquest cas, NO. Si et fa mal vol dir que anem bé.

I el pare...-I suposo que el peu deu haver estat molt ramenat, oi?

- I tant!, i tant si va ser remanat! Hi han ossos i músculs que ara treballen quan abans no ho havien fet

-No em va dir que l'operació tindria efectes secundaris!- I amb molta ironia ja que se'l veia molt content ha dit:

-Això deu ser EFECTE 2000.

Se m'ha avançat i m'ha desitjat BON ANY NOU.

-Igualment!

Ha estat el Joel que l'ha vist entrar al seu despatx. Ha vingut tard. la infermera que no era la xarnega de sempre, estava nerviosa perquè no arribava. Ens ha sembla que l'havia trucat. Al cap de poc, ha fet acte de presència. No li he sentit soroll d'estampida de cavalls.

Anava ben mudat. Portava un conjunt gris balvós i una camisa verd clar, molt semblant a ocre. i una corbata amb figures apinyades, de color marró clar. També anava perfumant. Feia una olor bastant empalagosa. Crec que se l'ha canviat...

Tampoc no portava ulleres de muntura gruixuda.;devia portar lentilles. No li quedava tan bé. I quin nas que té!!

Però quina diferència! Realment em trobo molt millor havent sortit de la seva consulta que no pas abans d'entrar-hi.

El dia 7, al migdia tinc RX i de visita a 3/4 de 6. Fins aviat!

Comentaris (0)10-01-2012 18:45:56DIA D

Darrers batecs

Dijous 25 de novembre de 1999.

He tingut un pressentiment i s’ha complert. En Rochy no ha vingut!, en lloc seu, un tal Dr. Pons, a 3 de 10 a.m.

A les 12 p.m. hem arribat a casa.

Avui al matí m’he despertat d’hora, he dormit molt malament, he somniat, també malament.

Puntualment, a les 6:30 han vingut a posar-me el termòmetre i, al final els he preguntat, per què tanta temperatura: Si puja gaire la temperatura segur que hi pot haver infecció.

També m’han pres el pols, tot correcte i, la pressió: 9-5. Sempre estic igual. Al vespre, 9-6. M’he acomiadat de les noies de la nit. Però, a l’hora d’anar-me’n no he trobat ningú per dir-los adéu.

Aquest matí he fet el darrer esmorzar i m’he quedat, a mode de record, l’alumini on anava la melmelada i el sobre buit del cafè descafeïnat de bracafé. Me l’ha portat la Carmen Parra, una de les bruixes. Hem comentat sobre el carisma especial del Rochy i jo li he dit que m’agradava el seu perfum... Li ha fet gràcia. També m’ho va reconèixer la Judit, una noia molt simpàtica.

És un àngel fosc com la nit

que amb la seva veu acarona

i em calma el dolor més fort.

M’agrada.

A la Boheme de Puccini,

diu l’ària de Rodolfo:

Ma gèlida manina, la meva dolça fortuna

Ha estat una notte di luna...

La meva dolça fortuna va ser en un dia plujós, un matí de rebrecs de plàstic encarcarat... Pluja.

Quan vaig despertar, prop de les 12:30 del 12-XI ja s’havia produït el miracle, l’executor, el manipulador, l’artista es va deixar veure, com el sol entre els núvols, vestit de verd: casquet, cosset de màniga curta i pantalons...amb aquelles ullerotes de muntura de plàstic –ai las! Quanta enyorança!-

I amb el..”t’he fet un peu NOU!”.

Ara, amb el mal que em fa és una fortuna ingrata, no dolça. Mentre ell apareixia per l’habitació, els pocs segons que no fan ni un sol minut, van ser la meva fortuna més dolça, gairebé un tresor que s’ha evaporat a través de l’oblit i el pas del temps. Homes!

Després d’esmorzar, m’he rentat a corre-cuita i m’he assegut a la cadira de sempre. M’he vestit i he comprovat que la faldilla que duia el dia de l’ingrés ja no me la podia cordar. Què podia voler dir?

Ha estat una estona molt llarga. Estava esperant el moment però el moment no venia –fins i tot m’ha semblat sentir-lo, però va ser endebades-.

A les 9:45 ha vingut la Carme i un altre doctor: el Dr. Pons. Un home baixet amb bigoti, molt agradable. Jo tota confosa i plena de preguntes, no he gosat preguntar per por que no sabés res. En Rochy, això sí, estava visitant a baix.

Com que la codeïna enganxa, m’ha receptat Nolotil càpsules. Molt fort, l’antiinflamatori....

Comentaris (0)17-11-2011 21:11:28DIA D

Vidres trencats.

Dimecres 24 de novembre de 1999.

A les 6,55 p.m. ha vingut la Verònica, infermera en pràctiques a donar-me la darrera anticoagulant.

Gaudeix que és la darrera!”.

Li he comentat que estava cabrejada pel tracte rebut d’una infermera de guixos i que li comentaria demà al Rochy...

M’ha dit que vindria a acomiadar-se, però no ha vingut.

Demà marxarem entre 10 i 11 del matí; 14 dies ingressada, no seran 15.

El peu m’ha fet mal aquesta tarda –quina novetat!. Ara són les 10:00 p.m. i em fa mal.

Sembla com si a la planta hi portés pedretes i a les ferides, vidres trencats. Em fa molt mal i tinc ganes de veure el Dr. R. R. V. Més conegut per Rochy.

Comentaris (0)17-11-2011 20:14:08DIA D

Reacció a l'estrès.

Dimecres 24 de novembre de 1999.

Hem arribat a un quart de dues a l’habitació.

La molt capulla de la Maribel ha consentit que ma mare em dugués amb la cadira de rodes, ella que no podia ni sabia com dur-m’hi! La molt mala peça ha preferit dur la carpeta metàl·lica de la HC que no pas la cadira de rodes, la molt senyora!. Jo li he dit: “si vols t’ho porto jo, això!”, però es veu que no m’ha volgut entendre.

A l’habitació ja m’havien posat el dinar sobre la taula, només calia obrir la tapa i començar a endrapar!.

Això mateix he fet.

En solitud, m’he desfet en llàgrimes.

Havia d’esbravar-me després de tanta tensió, necessitava un tub d’escapament...

He plorat bastant. Estava desfeta!!!!.

Un cop alleugerida de tot el pes del què m’ha portat el dia intens, he començat a dinar:

Patates amb suc de tomàquet i pebrot, pèsols i mongetes tendres.

Conill amb bolets i ceba –que no m’ho he pogut acabar.

I raïm.

Un cop ha tornat ma mare de dinar, hem comentat la jornada i ens hem acabat els bombons de l’Assumpta.

Jo he llegit fins les 6 p.m., hora en què m’he acabat el llibre que em va regalar la Mercè.

El último judío de Noach Gordon: feia 3 mesos que havia acabat de sortir!!

M’ha agradat força, però el final m’ha decebut bastant.

Comentaris (0)17-11-2011 19:55:32DIA D

Empeny tan com puguis...!

Dimecres 24 de novembre de 1999.

Estira’t, que estàs molt tensa”. No m’ha deixat mirar res. Tot i així, obrint el guix, he fet els primers crits. Estava molt nerviosa i ell per deixar-me feta un nyap emocionalment, ha deixat caure: “Això dels nervis no pot ser. És molt preocupant. haurem de donar-te hora al metge dels nervis perquè et recepti quelcom...”.

Després de serrar-me el guix ha vingut la tortura xina: Les grapes de les ferides, tres en total. Malgrat tot encara estava un pèl inflat i el peu semblava ben bé obra del Dr. Frankenstein.

Torn de preguntes:

1. La muntanyeta que em feia sobre el peu, desapareixerà?

-Sí, ha estat gràcies en haver-te’l girat.

2. Aquests dies m’ha fet mal a la cama, a la part de fora, què m’hi va fer?

-Et vaig treure un tros d’os per fer-te una falca entre articulacions (més fresc que una rosa: el “Carnisser de Sant Rafael”).

3. Com em quedarà el peu, més petit o més gros?

-Més petit, segurament.

Si m’hagués continuat parlant, de ben segur que m’hauria tranquil·litzat! Avui he descobert, que malgrat sigui un poca-solta, té una veu preciosa i meravellosament dolça.

Iode a discreció i unes gases adhesives a la cama.

1. Llavors m’han posat una capa tova de protecció

2. Una mena de mitja, des del peu fins a dalt de tot de la cama;

3. Una bena bastant transparent al voltant del peu i de la cama

4. Per acabar, el guix.

Mentre em modelava el guix, m’ha agafat el peu i m’ha dit amb vehemència: Empeny tan com puguis contra meu, encara que et faci mal... com que no tenia forces, ha estat ell que s’ha inclinat sobre meu, tot el seu enorme cos sobre el meu peu.. també s’ha queixat que no doblegava prou el genoll...què es pensa, tot no pot ser!


Comentaris (0)17-11-2011 19:16:54DIA D

La serra

Dimecres 24 de novembre de 1999.

Falten 5 minuts per les 14:00 p.m.

Ha estat un matí de nervis. Ahir el vespre vaig anar a dormir amb la incertesa de saber si demà (avui) em donarien o no l’alta. I sí que me l’han donat però amb data de demà.

A tres quarts de dotze m’han baixat. Abans de tot, m’ha portat a la sala de RX per fer-me una placa i saber si tot havia anat segons el previst.

Un cop feta, això sí, ja m’han enfilat a la camilla. Allà hi eren tots: el “madrileny”, la infermera que la setmana passada em va posar el iode i que avui ha dit unes paraules en francès i que no he entès. La infermera que el Dr. Viladot li va parlar en català i, evidentment, el mateix Viladot.

En Rochy estava assegut escrivint, impassible. Amb el braç recolzat a la taula i les ulleres, de muntura de pasta, al seu davant (després vaig deduir que es tractava de l’informe mèdic de la meva operació).

Quan m’ha vist, ha fet la pregunta rutinària: Com estàs? I jo, “Pse”. Ha estat en aquell moment que les paraules que tenia a punt per sortir de la boca, s’han fos i no he gosat dir res més.

Els meus ulls han passat revista a tot allò que tenia al davant. Al fons d’allà on era, hi havia un armari amb vidres transparents –com aquells que hi havia al menjador, molt abans que el pare fes el moble actual-; allà dintre hi havia tot tipus de benes de guix i altres objectes que ja no en recordo què eren...

Al cap de poc, ha vingut una infermera molt eixuta de paraules amb la serra de guixos: “No tinguis por, aquest instrument fa molt soroll, només talla guix...” Amb la manera poc curosa que tenia aquesta paia en tractar els pacients enllitats i com feia anar la serra, a mi no m’ho semblava pas. Del mal que em feia, tremolava i tot. Me’n feia tant que el Rochy va perdre els estreps –cosa molt habitual en ell i en molts traumatòlegs-. Quan van tenir el guix obert, he tingut la sort que el noi de Madrid ha continuat la feina. Quines mans!!! Suaus i fermes, de tacte calent. Eren blanques, de dits proporcionats i ungles ben arrodonides. Quin contrast amb les de la Maribel!!!.

Comentaris (0)17-11-2011 18:38:03DIA D

Frankeinstien

17 de novembre de 1999.

A cures, m'he horroritzat!!

M'he pogut veure el peu, malgrat les indicacions del Rochy eren que m'estirés completament per tal que no pogués veure com estava el pati.

La curiositat d'aquell que estrena sabates noves, era evident. No me n'he pogut estar.

M'he quedat de pasta de moniato. Semblava Frankeinstein. Al peu hi havien 2 cicatrius, a més, no tenia cap forma concreta. Inflat, ple de iode i MOLT ADOLORIT.

Me l'ha desinfectat amb una ració doble d'alcohol i una passada de iode. He sentit lleugerament una certa pudor que emanava dels cosits... Estava a punt de desmaiar-me...però no he fet el numeret.

Comentaris (0)08-05-2011 20:23:58DIA D

Exemplar!

17 de novembre de 1999.

Avui, a la sala de cures, hi havien 2 estrangers. Un doctor de Madrid i una noia de Miami.

Allà dins, igual que a les sales d'operacions, hi havia molt bon ambient entre els metges i infermeres: (Rochy i Vialdot).

Un dels Viladot -crec que en són més d'un, pare i fill- porta bigoti, és d'un castany ros i ulls blaus, m'ha deixat estupefacte de tant exemplar! Una infermera xarnega, és a dir, no integrada a la llengua i cultura catalanes malgrat haver nascut a Catalunya, se li ha adreçat al Doctor Viladot. Ell, en comptes de fer el que faria qualsevol persona sense criteri nacional de parlar-li en castellà, SE LI HA ADREÇAT EN CATALÀ!!!!

He obtingut força informació: (El dimecres que ve, si el peu no està inflat, em donaria l'alta. Llavors hauria d'estar 3 setmanes sense posar peu a terra; també, he gosat preguntar-li al Viladot, si hauria de dur plantilles i m'ha confirmat que en general no, però que potser només uns 2 mesos).

En Rochy ha anat al gra: "Tens fotos de quan eres petita en que se't veiés el peu?". No. Tota jo en general, sí, però eren fotos on el peu surt amagadet.

No me n'he sabut estar de dir-li que la "seva presència em reconfortava" i ell, tot inflat ha assegurat que "els metges donaven més seguiritat. Parla fatal!.

-Què tal, com anem?

-Regular.

-I com és això?

-El dit petit no hi tinc tacte...- adreçant-me per educació a la noia estarngera. Com que no veia cap mena de resposta, lli he tornat a explicar i, en Rochy a sortit a la defensiva:

-Ells és de Miami i ell de Madrid. Els has de parlar en castellà, sinó no t'entendran! (A mi no em surt parlar en castellà a Catalunya, m'havia quedat blocada per la sorpresa i, al final, en Rochy els ho ha traduït).

I després en plan de brometa ha sentenciat:

-Els has de parlar en "cristiano" perquè ells no entene el "Polaco"....

-"Cristiano"?, voldràs dir Arameu!, ja que els primers cristians i Jesús mateix no parlaven castellà sinó Arameu. El vaig deixar tant parat que no sabia què dir i, com un disc ratllat, anava repetint que jo els havia de parlar en "cristiano"...

La traca final:

"Si el dimecres que ve, el peu ja no està inflat, et posaré el guix definitiu i, serà aleshores quan et donaré l'alta mèdica. Mentres t'has de quedar aquí..." I el Dr. Viladot ha acabat rematant la brometa: "Home, però no es quedarà pas aquí, en aquest llit, que s'avorriria....!" i en Rochy, somrient tímidament ha dit: "I tant, i tant..."

Comentaris (0)06-05-2011 20:37:56DIA D

"Poc pencaires"

17 de novembre de 1999.

M'han despertat a les 6:30 a.m. pel termòmetre. Tenia molta son però no he aconseguit adormir-me.

Després d'esmorzar i haver fet la rutina matinal, les "poc pencaires" no m'havien posat les cadires per seure i les he hagut de cridar per l'avisador. No m'entenien -eren espanyoles que vivien a Catalunya i havien estudiat aquí en català!-. Llavors han hagut de venir.

Després ha vingut la Carme, una de les infermeres titulars a informar-me que avui vindrien a buscar-me per fer el canvi de guix i fer les primeres cures d'ençà l'operació.

Certament. La Pilar, inútil per naturalesa, ha aparegut amb una cadira de rodes i hem baixat a planta baixa. Ha agafat la carpeta del meu historial i, per treure's feina, me l'ha fet aguantar a mi. Jo, com empesa per una inusitada curiositat, l'he mig obert.

-"No!!!!, no ho pots mirar!!!", m'ha dit aquesta. "Porta-ho, però amb la condició que no ho miris!". (Si que hi havien secrets!, que potser m'hi amagaven alguna cosa?). Però com que la tia, com menys feina millor, ara li venia a posar feina. Els meus ulls no se sabien desenganxar de la prohibició...

-"Mira, ja m'has cansat!!!- I m'ho va prendre dels dits.

Comentaris (0)06-05-2011 20:08:14DIA D

Sóc bruixa!

13 de novembre de 1999.

Sóc bruixa i ho endevino tot.

En Rochy és un gran improvitzador. 2 Operacions? que va!!!! Una de sola...qui havia de pensar que em marejaria més del compte!?

Sóc bruixa.

Aquell somni ple de dubtes... Jo al mig de dues disputes, entre si o no operació...

Ara es complia parcialment. El Dr. González era partidari de no aixecar-me de la cadira ni fer moviments dels quals se n'haguessin de penedir com el de no caminar a peu coix fins dilluns; mentre que en Rochy, era del parer contrari.. Eixiribir el pacient i treure-li la mandra de sobre! Aixecar-se, anar al lavabo...etc.

Comentaris (2)01-05-2011 23:38:02DIA D

Exercicis

13 de novembre de 1999.

Un cop establerta a l'habitació en companyia dels meus pares i del meu germà, cap al final del migdia, va venir en Mr. R a qui jo, a partir d'ara, anomenaré Rochy.

Anava ben vestit, amb americana, camisa blanca i corbata verda. Morenet i MOLT PERFUMAT.

Va parlar amb un to greu, seriós.

He tingut molta feina!!! i adreçant-se a mi em va dir:

"A partir d'ara hauràs de moure els dits del peu, encara que el peu et faci mal. Fes-ho!".

Es va quedar allà, al meu costat, comprovant com ho feia.

Em feia molt mal i els dits estaven com presos (com la llet amatonada) i era impossible moure'ls.

Comentaris (0)01-05-2011 15:31:17DIA D

"Despertar"

13 de novembre de 1999.

Ahir em va despertar una urpada de dolor punxant al peu, només en obrir els ulls (no era la mateixa sensació de sorpresa agradable, després de dormir una barbaritat de temps, 40 crec, que va tenir en Leopold va obrir els ulls en el seu llit de psiquiàtric...) sinó, tot el contrari.

Estava allà estirada en un llit a la sala del post-operatori, amb una pinsa que em controlava els batecs...

A mà dreta hi vaig veure un passadís on encara hi circulava gent...

Vaig obrir els ulls....i el vaig veure, alt i gros, encara amb el vestit de treball i les mans acabades de netejar:

T'HE FET UN PEU NOU!!! va exclamar emfàtic!

Estava content. Tot morenet per la dèria de rostir-se a l'UVA.

Menys jo.

Després de contemplar la seva alegria em van dur a l'habitació. No vaig notar res de tant mal com em feia.

Em van canviar de llit, tal com se sol veure a les sèries de metges i em vaig desmaiar.

Vaig sentir una infermera que deia:

"S'ha desmaiat sense perdre la consciència...".

Mal i més mal... (hauria preferit no despertar, perquè el pitjor encara estava per venir: La inconsciència sempre és bona: no t'adones de res i, en canvi, quan estàs conscient, ho veus amb uns altres ulls: els ulls de la Tragèdia!).

Abans de que marxés la infermera em va dir, tot animant-me:

"Com més nerviosa estiguis més mal et farà!" (Volia dir: Si et fa mal més nerviosa et posaràs!).


Comentaris (0)01-05-2011 15:22:48DIA D

Operació "distracció"

13 de novembre de 1999.

Ahir va ser el dia més llarg de la meva vida!

A les 10:00 p.m., la infermera de nit em va fer saber que encara érem dia 12 i no 13, tal com em pensava jo mateixa. Encara ha de passar tota la nit?

Va ser una passada. Molt puntuals.

A dos quarts de 9 en punt un camiller em va passar a buscar. Jo, estira en un llit amb rodes em sentia rara. El món voltava damunt meu. "Apa, fins després!", em deia el personal que m'anava trobant pel passadís. No les tenia totes.

La sala d'operacions estava al primer pis. Allà tot allò era optimisme i alegria.

Vaig conèixer l'anestesista. Estava molt nerviosa, però ell em va assossegar. Parlava a poc a poc. Tenia una veu greu, molt dolç i, el cabell era negre i portava un gran bigotàs. Parlàvem de coses que no tenien res a veure amb allò que m'anaven a fer. Els estudis: Història de l'art acabat al febrer. "Ah, caram, jo tinc un germà que va fer tecnologia per total fer classes a instituts!"... I què voldràs fer, tu? Francament no m'ho havia plantejat, però ell em va donar la idea.

Nosaltres estàvem al rebedor; una semi habitació petita, estreta entre portes metàl·liques que no tenien pany i, s'obrien empenyent-les amb els malucs i les mans alçades. Hi havia molt tragí. Hora punta. Dia D.

Sense adonar-me'n, ja m'havien col·locat la via intravenosa. La pregunta encara em cremava al pensament: Com serà l'anestèsia? Ell com si no em sentís, allargava l'interrogant.

Quant peses?

Bona pregunta. Ho havia fet tot, menys pesar-me. "Uns 44,9, aproximadament". "Sí, ja se't nota".

Abans que me'n pogués adonar de res, em va dir la resposta:

Serà anestèsia general... Notaràs que te'n vas lluny, lluny....

Comentaris (2)30-04-2011 14:12:22DIA D

Preparatius

12 de novembre de 1999.

8,5-5. Una pressió rècord!!

Les dutxes de Sant Rafael estan fetes mab el cap. Amb cadira per asseure't en cas de necessitat del malalt. Hi ha un agafador i un timbre per urgències. Igual que al Taulí -Can Pixa, nom popular i escaient-. Hi ha un bordó, una mena d'escala de 2 esglaons i, en comptes de dutxa, hi ha una banyera esquifida.

A les 12:00 a.m. de la nit m'han vingut a dir que m'havia de dutxar cap allà les 7 del matí. No m'hi havia llevat mai aquesta hora!! Ja estaré desperta, igual em despertaran a les 6:30...

Una dutxa calenta relaxa però els meus nervis segueixen iguals que anit. Ferms com roures.

Després de la dutxa reconfortant ha vingut la infermera de la nit i m'ha eniodat la cama. M'ha desitjat sort.

tenia el cap que em ballava una pregunta: l'anestèsia. En R. no me n'havia parlat d'això. Als hospitalets comarcals no fan anestèsia general, sinó epidural, que vol dir que si t'operen els peus, tu no te'ls sentiràs però ho veuràs i ho notaràs tot allò que passi al teu voltant: les pudors, els comentaris, els renecs, els insults, els miquels, etc.

Segons una de les infermeres, va fer una porra dient-me que seria general però lleurega.

Ara està núvol. de fet, la pluja als vidres m'ha despertat: semblava com una mena de rebrec de plàstic, tot plegat. Al final, els homes del temps, ho hauran encertat aquest cop.

Abans que marxessin les infermeres m'han fet entaforar una bata/camisa d'hospital que hi podrien cabre 2 o 3 com jo. M'hi han posat una etiqueta amb el nom, adrreça, nº S.S. i d'historial i, sobretot, el el telèfon d'urgències. Això m'ha espantat molt...Quan ja no hi siguis....

Comentaris (2)29-04-2011 21:29:47DIA D

Ni Puta Idea

8 de novembre de 1999.

Nervis era l'estat general. Rascant amb les ungles, m'havia fet una nafra al dit anular de la mà dreta

No sabia què em feia.

No entenia res. Tot se'm feia una muntanya de difícil accés. Ho veia tot girat.

Vaig tenir la sorpresa que el meu pobre peu seria la vedet del moment. Ell, el veia curiós, tant que ni jo recordo com el tenia.

15 dies d'estada. I 2 operacions, va dir amb cara de no tenir-ne ni idea. I de fet va ser això!

Era tanta la idea que no hi va haver la visita amb l'anestesista ni cap vacuna antitetànica, fet que anys més tard em van dir, que havia estat un greu error. A TOTES LES OPERACIONS MAJORS, AMB ANESTÈSIA GENERAL, EL MALALT S'HA DE VACUNAR AMB L'ANTITETÀNICA....

Comentaris (0)27-04-2011 21:12:43DIA D