login
Inicia sessió

register
Registra't

Rocherades

Darrers batecs

Dijous 25 de novembre de 1999.

He tingut un pressentiment i s’ha complert. En Rochy no ha vingut!, en lloc seu, un tal Dr. Pons, a 3 de 10 a.m.

A les 12 p.m. hem arribat a casa.

Avui al matí m’he despertat d’hora, he dormit molt malament, he somniat, també malament.

Puntualment, a les 6:30 han vingut a posar-me el termòmetre i, al final els he preguntat, per què tanta temperatura: Si puja gaire la temperatura segur que hi pot haver infecció.

També m’han pres el pols, tot correcte i, la pressió: 9-5. Sempre estic igual. Al vespre, 9-6. M’he acomiadat de les noies de la nit. Però, a l’hora d’anar-me’n no he trobat ningú per dir-los adéu.

Aquest matí he fet el darrer esmorzar i m’he quedat, a mode de record, l’alumini on anava la melmelada i el sobre buit del cafè descafeïnat de bracafé. Me l’ha portat la Carmen Parra, una de les bruixes. Hem comentat sobre el carisma especial del Rochy i jo li he dit que m’agradava el seu perfum... Li ha fet gràcia. També m’ho va reconèixer la Judit, una noia molt simpàtica.

És un àngel fosc com la nit

que amb la seva veu acarona

i em calma el dolor més fort.

M’agrada.

A la Boheme de Puccini,

diu l’ària de Rodolfo:

Ma gèlida manina, la meva dolça fortuna

Ha estat una notte di luna...

La meva dolça fortuna va ser en un dia plujós, un matí de rebrecs de plàstic encarcarat... Pluja.

Quan vaig despertar, prop de les 12:30 del 12-XI ja s’havia produït el miracle, l’executor, el manipulador, l’artista es va deixar veure, com el sol entre els núvols, vestit de verd: casquet, cosset de màniga curta i pantalons...amb aquelles ullerotes de muntura de plàstic –ai las! Quanta enyorança!-

I amb el..”t’he fet un peu NOU!”.

Ara, amb el mal que em fa és una fortuna ingrata, no dolça. Mentre ell apareixia per l’habitació, els pocs segons que no fan ni un sol minut, van ser la meva fortuna més dolça, gairebé un tresor que s’ha evaporat a través de l’oblit i el pas del temps. Homes!

Després d’esmorzar, m’he rentat a corre-cuita i m’he assegut a la cadira de sempre. M’he vestit i he comprovat que la faldilla que duia el dia de l’ingrés ja no me la podia cordar. Què podia voler dir?

Ha estat una estona molt llarga. Estava esperant el moment però el moment no venia –fins i tot m’ha semblat sentir-lo, però va ser endebades-.

A les 9:45 ha vingut la Carme i un altre doctor: el Dr. Pons. Un home baixet amb bigoti, molt agradable. Jo tota confosa i plena de preguntes, no he gosat preguntar per por que no sabés res. En Rochy, això sí, estava visitant a baix.

Com que la codeïna enganxa, m’ha receptat Nolotil càpsules. Molt fort, l’antiinflamatori....

Comentaris (0)17-11-2011 21:11:28DIA D

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: