Diumenge 13 de febrer de 2000.
Un somni...
Un lloc estrany, semblava un edifici de diferents pisos, amb vies de tren, amb túnel a la manera dels ferrocarrils. També hi havien unes cambres que semblaven aules d'escola. eren semblants al laboratori fotogràfic del pare, de gran. Jo, havia de fer classe o entretenir un grup de nens i nenes. No tenia colors, els colors que havia d'usar per acolorir una mena de calaixos o compartiments rectangulars d'un paper de quadrets com els d'una llibreta. Gros, taronja, vermell i marró. (Hi havia llocs que em recordava el Joanot Alisanda, sobretot el pati). Volto per tot l'edifici. Intento desfer-me de qualsevol feina, de tots els colors
Després em vénen a trobar perquè hi ha una dona estirada a terra plena de sang, està ferida. "Què hi puc fer, jo si amb la sang em marejo?"; "Només tu ens pots ajudar, no hi ha ningú més. Les altres que ho podrien fer tenen feina...tampoc no n'hi ha per tant...". No sabia què li passava a aquella dona, una noia potser més gran que jo.
Al final aconsegueixo trobar alguns colors...
Diuen els dels horòscops que el groc és el meu color. El groc és el color dels somnis eteris. El color que neutralitza la fortor del vermell, color que impera la violència -I encara em diuen "Radical"-. Un somni ple de neguit. Deambulo per falta de colors -com el personatge d El perfume, que cerca olors-, colors que escalfen la indiferència. Colors que xoquen blau-groc = verd, un color més aviat neutre.
Malgrat tot el que sento pel meu Traumatòleg i que sé que NOMÉS és passatger -o dit d'una altra manera- és una mera d'idealització sense contingut perquè només m'agrada com qui s'ha tret un pes de sobre...o no?
Simplement ell és per a mi com la Blastoestimulina del meu peu: Aleshores ell és Rocheraestimulina